La persona que vaig a presentar-vos el coneixeu tots. VICENTE PEDRÓS PONS, més conegut per Vicente la Parra, té 97 anys i una vida plena de records, una memòria prodigiosa que cal atresorar-la per als anys veniders. Vicente és el tercer home més major del poble de Gata. Va nàixer el 16 de març de 1929 i acabada la guerra el seu pare Miguel Pedrós Mulet, va voler que estudiara. La seua memòria la resumix ell amb les lliçons de l’escola, quan anava amb Donya Remedios i Donya Pepita, i es sabia tot el que havien donat el dia d’abans. També en les poesies i escrits que no ha deixat mai de fer per als programes de festes. Dels 11 als 16 anys va estudiar Batxillerat a València. Anava per a més, però la situación familiar i la guerra va fer que retornara al poble. Prompte va morir son pare i la seua germaneta l’any 45. Quedaven sa mare i ell que es va fer càrrec del despatxet, com li diu ell. Des del carrer que hui es diu Constitució, Vicente cuidava dels negocis, inclús del de son tio Vicente “la Parra” que tenia un magatzem menut de ametles, panses i fruits secs al carrer Duquessa d’Almodòvar. Per recomanacions de son tio, va començar els negocis del món de l’artesania. La fabriqueta era de cabassos, barxes, capells (“sombreros”). De l’any 50 fins a final del segle XX tenia maquines repartides entre Pedreguer, Gata i la fábrica i feien “cadeneta” i posaven els brodats dels sombreros. “Es vivía bé” ens diu l’home veterà i curtit en moltes anècdotes que totes les recorda. La diferència entre l’artesania d’abans i ara també ens la fa notar. La memoria intacta de Vicente la reconeguem quan recorda perfectamente aquelles festes del Dia de l’arreplegada de la barxa i que els comerciants, perquè abans hi havien moltes fabriquetes i industrials del ram, acabada la recollida de barxes pels carrers es quedaven les barxes i pagaven a la comissió: “Jo me les vaig quedar un any” em diu.

Infància i jocs de l’època

Li pregunte més coses, com la seua infància i els jocs dels xiquets d’abans i després de la guerra i ens diu que “jugavem al ferro, a la trompa i a les boletes”. El “joc del ferro” estava de moda. I ens destapa el “corneló” que hi havia a l’actual seu de SòlGata, que abans era edifici de Correus i Telègrafs “feia com un triangle per darrere de les cases de la carretera”. Fa un dibuix explicatiu. Però..diu Vicente, "nosaltres ens anavem a jugar davant del Cuartel de la Guàrdia Civil que tenia més lloc i no passaven tants carro”. També ens recorda en este punt altres indrets del poble com la Casa Roja que sempre la coneguda d’eixe color o la Plaça Nova amb les taules per al peix. De com “les Alcolaes eren tot oliveres i havia un camp de futbol entre els carrers Sant Vicent i Sant Josep pujant a la dreta”. Com es feia el pont, com la casa de Don Julián ja estava aixina en la seua infància i sempre se li ha dit carrer La Bassa, ell va nàixer a eixe carrer, i tants altres canvis.

Sa mare va ser centenària

Em conta de les generacions anteriors a ell i com al morir sa mare pensaven que tenia 99 anys i es van adonar que era ja centenària oficialmente i no ho sabien. Parlem dels seus, de la que es sent molt content. La seua dona Concha segueix perfectamente en la seua memòria i ens parla d’ella. Casat l’any 1957, té tres fills i quatre filles; 11 nets i 10 rebesnets, l’última rebesneta “nascuda la semana passada”. “Quan ens reunim tots amb nores i gendres sumem 40” diu molt orgullos Vicente.  

La seua gran afició, la colombicultura. Soci de fa 81 anys

Deixem per al final que Vicente parle de la seua gran afició, la colombicultura. Pot presumir de ser soci de la colombòfila de Gata (fundada en 1923 per un vicari de Bellreguart). Fa 81 anys. L’afició li va vindre perque dos colombaires volien deixar els coloms dalt de sa casa que estava alt. Em diu que pot presumir d’haver tingut el colom més bo de Gata, nét d’un altre molt bo de El Verger “Arriero”. El colom Toscat. Amb taxi viatjaven pels concursos de la comarca. Conta mil i una anècdotes dels coloms i colombaires i m’explica amb entusiasme moments passats amb esta gran afició, a més de la caça i la pesca, que també li agradava. 

En resum, una conversa molt agradable i una experiència enriquidora d’hora i mitja, que repetirem en altra ocasió amb altres nonagenaris del poble.